Número 5 / Desembre 2016
Sumari

Ballar-la!

  Arts plàstiques
  Dansa.
  Fotografia
  Música
  Cinema
  Poesia
  Narrativa
  Passatemps
  Passos de ball l
 
Ballar-la! / La Xina A.R.T.
Il·lustracions de Benxamín Álvarez

 

L'expressió “Ballar-la” no té una traducció fàcil ni directa en cap altre idioma. “Ballar-la” o “Ballar-la magra” vol dir anar tirant, anar sobrevivint, buscar-se la vida (importat directament del castellà) i, alhora, “pasarlas canutas” (també intraduïble). Tristament sembla que aquesta sigui una condició inherent al fet artístic. Com a mínim en aquest país (o en aquests, la cosa no canvia pas tant, en aquest aspecte). Tot i els nombrosos esforços per intentar normalitzar la dedicació al fet artístic que s'han anat fent (més per part dels propis interessats, és a dir, els artistes, que no pas per les respectives administracions) la situació actual del sector és profundament preocupant. Tant de bo fóra efectiva la cita del gran James Brown: “No hi ha cap problema al món que no es pugui resoldre ballant”. Els diversos responsables de ministeris, conselleries, regidories o consells diversos han optat sempre per aprofundir en la “professionalització” del sector, lligant-lo a conceptes mercantils simplistes, qui no pas per aprofundir en la “culturització” de la resta de la població, diguem no “artística” (i que Beuys ens perdoni).

Aquesta segona part s'ignora o, directament, es procedeix, en una mena de gran pla maligne, a aconseguir la seva total aniquilació o, en tot cas, a substituir-la per manifestacions més lleugeres, esportives o folklòriques. Però, tornant a la primera part, intentar valorar les diverses manifestacions artístiques per ítems econòmics (assistència, difusió, diners invertits, diners recaptats, etc.) és una manera com una altra de desprestigiar-los, de menystenir-los, però, sobretot, de no entendre'ls en absolut. Ja ho va dir Magritte:“L'art no serveix per a res: això el fa imprescindible”. La cultura és un bé insubstancial de la humanitat que sempre ha costat d'encaixar en la críptica mecànica hipercapitalista. I, quan ho ha fet (mercat de l'art, subhastes, etc.) ha estat tremendament contraproduent. Recomanem, així de passada, dues lectures per intentar il·lustrar aquests raonament: La utilitat d'allò inútil , de Nuccio Ordine, La conquesta d'allò inútil , de Werner Herzog. Ambdues desenvolupen, per camins diferents, tesis sobre això que aquí només hem encetat.

Si bé en altres indrets (potser és veritat allò que diuen que “la cultura ve del fred”) un artista (ja sigui pianista, poeta, escultor o ballarí) gaudeix del mateix reconeixement social que, posem per exemple, un cirurgià o un enginyer, per aquest “territori” (per usar un terme gastat i malmès fins a la ridiculesa) l'artista sempre s'ha associat a la improductivitat i, també cal dir-ho, a una certa “joie de vivre”, tan secretament envejada que acaba sent proscrita. Com diuen al País Valencià: “Artista: borratxo i malfeiner”. Potser, però també "lliure", i això sí que és absolutament condemnable. Però, com hem dit abans, aquesta societat complexa que ens ha tocat viure, si és capaç de treure rendiment crematístic a conceptes i fets tan diferents i insòlits com ho ha fet fins ara (la xafarderia o l'esport, per exemple), també ha de provar d'esprémer suc del fet artístic.

El guionista cinematogràfic Paul Schrader, per il·lustrar poèticament un comentari per a un documental panegíric sobre el director Sam Peckinpah, va dir: “Als artistes se'ls paga, bàsicament, per ballar arran del precipici. I com més graciosament ho facin, com més a prop de l'abisme estiguin, més els paguen. Així doncs el ball adquireix una naturalesa autodestructiva. Saps que et paguen per ser autodestructiu. I és part del teu atractiu”. És obvi que cada artista tria com fer-ho, si ho vol. N'hi ha que s'hi apropen tant, a la vora, que acaben caient, amb l'orella embolicada amb un mocador, xuclats per l'èmbol d'una xeringa o per l'horitzó de tempesta del cul d'una ampolla. N'hi ha d'altres que prefereixen la seguretat d'una coreografia amable o d'un estil reconeixible i acaben rellepant incansablement el mateix quadre dominical, pintant els mateixos cromos i ballant al so de la música que dicta la moda i els interessos del moment. Però, per sort, entremig de la temeritat i la covardia hi ha un teranyina imprevisible de recorreguts de passos de ball d'un eixam d'artistes que volen seguir sent-ho.

Uns dels que la ballen magra, literalment, són la gent del món de la dansa, a la qual dediquem aquesta nova edició de La Conxinxina. Recordem que el número u va ser per al cinema (“Canibalisme ill·lustrat”), el dos per a la poesia (“El diner del color”), el tres per la música (“La utopia del sud”) i el quatre per al Teatre (“La impostura del Kamasutra”). Aquest, ja s'ha dit, intentarà aprofundir en el món de la dansa, en totes les seves vessants i estils. I tots es busquen la vida, resistint com a titans, en un ambient conjuntural especialment hostil. I acabem, abans de fer un recorregut de presentació a tot allò que podreu llegir després, fent una selecta tria de sentències i aforismes, d'aquells que roden per Internet i no se sap mai si són del tot veritat o mentida, sobre la dansa, que ens aporten altres i curiosos punts de vista sobre el tema. A veure si endevineu quin .s què:

La dansa sempre ha estat comparada amb els rituals d'aparellament animals, potser per això Robert Frost va dir: "Ballar és l'expressió vertical d'un desig horitzontal". La dansa també se la relaciona amb aquell concepte de llibertat total que fèiem referència uns paràgrafs més amunt, per això sempre hi ha gent tan reprimida que no ho gosa comprendre, com és el cas de l'inefable escriptor H.P. Lovecraft: "Gairebé ningú balla sobri. A no ser que estigui boig". D'altres cites volen ser més transcendents: " La dansa és la llengua oculta de l'ànima" (Martha Graham) o "El ball pot arribar a revelar tot el misteri que la música concedeix" (Charles Baudelaire). D'altres volen ser poètics (tot i que els podem trobar amb finals diferents), és el cas de la cita atribuïda a l'espia Mata Hari: "El ball és un poema en el que cada moviment és una paraula" (d'altres vegades trobem que "paraula" s'ha substituït per "espasa", la qual cosa ho canvia substancialment). D'altres costen de creure. Dos tipus amb una cara de mala llet paradigmàtica, com són el dramaturg Samuel Beckett i el filòsof Friedrich Nietzsche, diuen que van dir, respectivament: "Balla primer. Pensa després. És l'ordre natural."; i (encara més sorprenent): "Només creuria en un déu que sabés ballar". D'altres conviden a noves experiències: "Si vols veure el món, dóna una volta de 360º sobre tu mateix. Si el vols entendre dona les voltes que et calguin fins que et maregis" (Francis Picabia). Però, per deixar-nos de xerrameca, potser donem per bona la cita d'Isadora Duncan: "Si pogués dir allò que vull dir, no hi hauria cap raó per ballar-ho".

Per a aquest cinquè número de la revista (la qual cosa, el fet d'haver arribat al número 5, ja és un èxit espectacular per a nosaltres, tenint en compte que la majoria d'iniciatives editorials com aquesta no passen mai del segon número i, tot i això, algunes acaben sent mítiques i es fan un lloc al parnàs literari) us hem preparat tot un ventall de suggerents propostes.

Hem fet una llarga i profunda entrevista a la ballarina Inés Boza, cofundadora del projecte "Senza tempo" (amb ...), la qual hem acompanyat de dos documents de luxe: Per una banda el recull fotogràfic (una petitíssima part d'aquest, val a dir) del treball d'aquest a companyia de dansa que s'ha fet seu l'artista franco-alemany Alfred Mauve, qui ja havia col·laborat amb La Xina A.R.T. en algun projecte ("Street art") i va ser el creador de El Palomar, un espai alternatiu molt recordat a la ciutat. El presenta un petit text de la mateixa Inés, que ens regala, a més a més, un escrit peculiar (una mena de quadern de bitàcola poètic), titulat "Historia de mis caderas".

Però, a més de la dansa contemporània, hem volgut donar cabuda a d'altres manifestacions d'aquest art: començant pel flamenc, representat en format fotogràfic per l'obra d'Anna Solé, continuant pel Hip Hop, amb el reportatge gràfic sobre el grup Get Bak (agraïments especials a l'Albert Morancho), seguint amb el Lindy Hop, una mena de swing 2.0 (gràcies infinites al gran clarinetista Joan Mayol), de la mà dels Black Mambas i acabant amb el Seitai que ens presenta Jordi Vizcaino. Comptarem també amb un col·laborador que va camí de ser habitual, el realitzador de televisió Jero Rodríguez, que ens porta el seu Top Ten particular de les cançons més irresistibles.

L'altra entrevista destacada d'aquest número és la que fem al trompetista David Pastor, un home que ha tocat amb Celia Cruz, l'Orquestra Plateria, la Fundación Tony Manero o la Gipsy Balcan Orchestra, és adir la quinta essencia de la música de ball. Amb ell jugarem al test, que vam començar amb el saxofonista Gorka Benítez, titulat "Sinestèsia sense anestesia".

L'apartat literari té una presència preponderant en aquest número. Tanta, que fa una mica d'ombra a la primera ballarina. Però, com es diu a l'entrevista amb la Inés Boza: "el ritme és la base de tres arts (i només tres) la música, la dansa i la poesia". El poeta xilè i vell amic del col·lectiu Bruno Montané Krebs, ha fet la labor impagable de recollir un poemari, en alguns casos inèdit, de tots el poetes que van participar en la passada edició de Barcelona Poesia al nostre espai de l'Hort de la bomba. Des dels poetes més joves als grans monstres d'aquest gènere literari.

Seguim gaudint de la participació generosíssima dels pintors Matías Krahn i Tito Inchaurralde, així com dels nostres il·lustradors oficials: A.B.Nouri, Fatima Rocamadour i per descomptat Jaime Burton que ens ha fet, a més, una mena d'endevinalla gràfica sobre el tema. "Problemes genèrics". I, no cal dir-ho, amb la feina titànica dels membres de La Xina A.R.T., Benxamín Álvarez, Xesco Mercé i Marc Vilallonga, que han aportat verb, traç i cintura per acabar aquest ball de la forma més brillant possible. Totes les activitats del col·lectiu les tenim destriades en el memoràndum habitual, que aquest cop es titula "Passos de ball".

Per acabar, dos sentits homenatges: l'un, un text del propi homenatjat, el poeta i artista Carles Hac Mor. Ell ens va fer aquest text (tan actual com quan el va escriure) per a l'edició del catàleg dels deu anys del col·lectiu. I en va fer el recitat a la presentació que en vam fer al Palau de la Virreina de Barcelona. L'altre és només una foto, potser la darrera que se li va fer de l'estimadíssim amic Ramon Roig, que va exposar a La Xina quatre cops, la penúltima en una gran exposició a dues mans amb en Xesco Mercé: "Melvilliana". La imatge és del muntatge "...i els reis ens portaran carbó", del darrer basar del Xino. Tots dos, en Carles i en Ramon, seran sempre amb nosaltres.

Ara toca obrir el ball. [+]

 

 

Ballar-la! / Arts plàstiques
En record de Ramon Roig / La Xina A.R.T.
Fotografia de Xesco Mercé
La danza de la vida / La danza de la creación / Matías Krahn
Il·lustracions de M.K.

Son tantas las metáforas que podemos usar para hablar acerca del juego misterioso que nos ha tocado vivir a este lado del espejo, o dicho de otro modo, en este plano tridimensional que llamamos Realidad. Una metáfora bien apropiada y bella es entender la vida como una danza. Una danza de la que participamos inevitablemente, a pesar de que tal vez pretendamos no formar parte de ella y permanecer inmóviles. A veces, incluso, pareciera que nos hemos colado en la fiesta sin avisar, pero nunca es así. Vamos a situarnos en la idea de que todo forma parte de un orden perfecto que incluye y permite tanto lo imaginable como lo inefable. A su vez, la Tierra, como nave que nos acoge, está sujeta al cambio permanente. Comprender la totalidad es abrirse al presente, es un ejercicio de humildad constante que nos permite ser moldeados por el cambio y el fluir natural de las cosas... [+]

Una resposta a "què se n'ha fet de l'art contemporani?" /Carles Hac Mor
Fotografies de Marta Darder i Marc Vilallonga

L'artista per sort mancat d'objectiu ha anat fent de model en cadascun dels retrats on ell no surt, mentre el sostre i el terra del món de l'art han embolcallat les parets mestres d'aquest món, per les escletxes de les quals va penetrant innocent, surant en blanc i negre, la llum dels retrets reflectits en el no-món, que és un enunciat materialista i ontològic, no necessàriament metafísic, i que no al·ludeix pas a cap esoterisme, ni a cap ocultisme ni fantasmagoria paranormal, ni a cap creença religiosa, ni a cap metamón de l'ultramort. En efecte, la no-existència del no-món s'esdevé, des del no-temps, en el món de l'ara i aquí i de l'abans i allà, i no pas subjectivament, ni paral·lelament a la realitat, la qual des del no-món tampoc no existeix, car que el no-món no és demostra que el món igualment no és, sentenciat sigui sense confondre... [+]

Dance to the end of love / Marc Vilallonga
Il.lustracions de Marc Vilallonga

[+]
Ballar-la! / Dansa
Entrevista a Inés Boza, ballarina i coreògrafa / Xesco Mercé
Fotografies d'Alfred Mauve, Vero Cendoya i X.M. Il·lustració de Jaime Burton

Hem quedat amb la Inés a la placeta de Sant Pere però, com sol ser habitual, he arribat amb molt de temps i m'he assegut a un banc d'aquells moderns i individuals, que es disposen de forma invariablement asimètrica i incomprensible, per tal de practicar un dels meus hobbies favorits: contemplar què fa la gent. Però la Barcelona del centre, captiva i desarmada pel turisme massiu, mostra un catàleg humà molt semblant al de qualsevol altra ciutat que sigui destí habitual d'aquest tipus de viatgers exprés, la qual cosa m'ha fet perdre l'interès més aviat del que calia esperar...[+]
Cartografía de mis caderas / Inés Boza
Fotografies d'Alfred Mauve

Vino a hacer una entrevista sobre la trayectoria de 17 años de la compañía. Preguntó por los referentes, objetivos, mitos, hitos, ritos… Hubo que echar mano de la memoria porque aunque hay unas líneas esenciales que marcan el camino, cada periodo de la vida es diferente. Una vez que encuentro algo paso a otra cosa, una nueva pregunta, una nueva necesidad, una nueva curiosidad. Aparece la extraña certeza de haber vivido varias vidas en ésta.

En esa conversación recordé, redescubrí la pasión por el conocimiento de la danza que me llevó con 20 años a intentar entender porque las caderas no se mueven en la danza occidental, ni en la culta ni en la tradicional. Y de ahí surgió la idea de recuperar un viaje de juventud que pasa por la barra de clásico de un Conservatorio, las cuevas de Granada, las montañas de Navarra y los bailaderos de El Cairo.

Esta especie de cuaderno de bitácora de un viaje que realicé en una de las vidas que ya he vivido en ésta, está construido con las notas sacadas de los cuadernos que siempre me acompañan. Es la cartografía de una búsqueda, de una necesidad vital de entender, de relacionar la danza de la gente, la danza popular, viva, esencial y la danza en el escenario.La cartografía de un viaje de juventud que cuestiona el academicismo de los templos del saber. La cartografía de mis caderas...[+]

Black Mambas / B.M.
Fotografies de Swing sense fronteres

The Black Mambas és un projecte musical que sorgeix el gener de 2015 en una escola de swing de Barcelona.Som onze persones que ens vam apropar a aquest estil musical, amb ganes d'aprendre a ballar i; sense deixar de fer-ho, hem sumat esforços per crear una banda de swing, amb ganes de fer ballar.

Busquem, en els nostres concerts, oferir una proposta professional en la interpretació de la música i el contagi de l'esperit positiu d'aquest ritme.

Tot i que encara som una banda molt jove, ja hem tocat en diverses ocasions a les Festes de Gràcia, de Sants, i en el BLE (Barcelona Lindy Exchange). També hem sortit fora de Catalunya, i els balladors de Pamplona i Aragó, ja han pogut participar de la nostra festa.

El grup està format per onze components: Edu Mamba: veu, guitarra i harmònica, Txus mamba: baix elèctric, Àlex Mamba: bateria, Jordi Mamba: piano, Luiggi Mamba: guitarra, Begoña Mamba: veu i ukelele, Marta Mamba: veu, Irene Mamba: saxo tenor i violí, Roser Mamba: trompeta, Carme Mamba: clarinet i Joan Mamba: clarinet i saxo alt...[+]

GetBak / G.B
Fotografies facilitades per G.B.

GET BAK va néixer l'any 2011 i és el resultat d'ajuntar les ganes i il·lusió d'un grup de joves que volen ensenyar allò que millor saben fer: ballar. El projecte té com a principal objectiu transmetre i fer accessible a tothom la part positiva i sana del Hip Hop.

Durant aquests anys, GET BAK ha trepitjat escenaris tals com el Teatre Victòria, Auditori Sant Cugat, Auditòrium Sa Mànig i Sant Andreu Teatre; sales com RazzMatazz, Luz de Gas i Teatre Molino... i shows televisius (Xic&Dans, Andorra) i Clan TV a més de participar en diversos espectacles de carrer, l'últim dels quals ha estat la coneguda Fira de Tàrrega.

La companyia ofereix un gran repertori de peces i creacions, i compta amb músics integrants de la mateixa companyia que són els intèrprets de la banda sonora de l'espectacle.GET BAK també és, des de 2013, organitzadora de diversos esdeveniments de danses urbanes com són “BCN Top Styles”, “Trobada Hip Hop al Maresme” “JAM HOP al Mercat de les Flors”, “XD YOUNG FESTIVAL Hip Hop battles”...[+]

El cuc com balla / Jordi Vizcaíno Guillén
Il·lustraccions de Xesco Mercé

Moc el cos, em bellugo, sóc tou, sóc vaivé de corbes, ballo, sóc viu o calent, respiro... Respiro? O sóc respirat, mogut, bellugat per un vaivé calent de toves corbes vives? De vegades sé la resposta, de vegades sóc la resposta...: ball, només ball! Però l'espai aquest, tant pla i cartesià, angulós, rectilini, que m'imposa el món construït, aquesta duresa, aquesta fredor ...em fa oblidar...! M'arronso, reculo, dubto, freno... Vigilo no-caure, calculo, mesuro els moviments, controlo... El pes, la gravetat, l'impuls, l'equilibri, l'estabilitat... Li diré... "dansa"? Quin espai ocupo? Quins són els eixos de referència? Com m'oriento? I tot això, qui ho decideix? El meu patró intern -la carn tova que creix des de dins- o el motlle del context circumdant -l'escenari llis, les dures parets quadriculades que tanquen el meu defora- ? Estic en alerta : si caic, tot el que és dur pot fer-me mal! He oblidat l'origen del moviment espontani.... per estar massa atent, massa preocupat per l'arquitectura que m'envolta? Sóc previsor... Repeteixo i combino les coreografies apreses amb les quals reconec el meu territori, amb les quals he creat la meva zona de confort dins aquest espai rectilineat... No vull caure! Caure? Hi havia un no-temps en què "caure" no existia, era impensable, inconcebible. Tots l'hem viscut, aquest no-temps, tots hem nedat dins una panxa aquàtica calentona... És que hem oblidat l'origen? L'origen de la Vida? De la humanitat? Preguntar pel Fonament... això són paraules majors. Tema llaminer, afirmacions sensacionalistes; tant si respon l'acadèmic, o l'il·luminat, o el xarlatà, ...no hi ha res més agosarat! Posats a donar detalls del que va passar fa milions d'anys al nostre planeta..., hi ha tanta demostrable certesa en les reconstruccions dels experts com en el relat que ara t'ofereixo. Un viatge contra l'oblit, una faula per fer memòria de l'origen que portem a dins. Imagina aquell paisatge primigeni, on innombrables cucs corrien i lliscaven per tot arreu. N'hi havia de totes les mides: del cuc més minúscul al més gegantí. Tots s'arrossegaven, tots fent ziga-zaga en total llibertat de moviment...[+]
Ballar-la! / Fotografia
A tribute to dreamers / Alfred Mauve
Fototgrafies d'A.M., presentació d' Inés Boza

En las dunas de San Pere Pescador hicimos la primera sesión de lo que se convertiría en un largo viaje. Ahí empezó todo. Me encontré con las fotos de Alfred Mauve en los días que buscábamos un fotógrafo para hacer imágenes de promoción de   Zahoríes,   un espectáculo sobre la sequía, ambientado en un secano ibérico, allá por el año 2000. Sus imágenes de   Els passos de frontera   una exposición que hoy está en el Museo del Exilio de La Jonquera, y acababa de descolgar de Can Felipa me impactaron por su silencio...[+]

Flamenques / Anna Solé
Fotografies d'A.S.

[+]

Ballar-la! / Música
Sinestèsia sense anestèsia (Entrevista a David Pastor, trompetista) / Xesco Mercé
Il·lustracions de Jaime Burton, fotografies de Cultura inquieta, Schagerl Musikinstrumente i X.M.

Hem quedat a quarts de cinc davant d'El Molino. La placeta annexa al Paral·lel, com és habitual, és plena de personatges tan entranyables com inquietants. Un porter de l'antic teatre, amb pinta de culturista eslau, col·loca el dispositiu de pilons i cintes per regular una cua que es preveu magra. Només quatre incondicionals esperen asseguts als bancs encarats a la façana que sigui l'horeta, agafats al bastó i baldant els peus, com la canalla que espera que arribin els reis. També hi ha personatges de mirada tèrbola que estrangulen tetrabricks arrugats i traginen equipatges inexplicables, com per travessar deserts de tenebra, i a qui tothom procura esquivar. I també hi ha guiris , naturalment, delerosos de descobrir el darrer barri guanyat pel turisme (o perdut per a la ciutat, depenent de com es miri): el Poble Sec.

Puntual com la primera campanada, en David apareix per la dreta, des del carrer Salvà. Alt i corpulent, vestit amb tonalitats fosques. Amb ulleres de pasta i barba i pera més existencialistes que no pas hipsters . Em recorda, en un primer moment, Michael Lonsdale, però un Lonsdale jove. Sempre em passa quan sé que he de descriure algú (com és el cas) que acabo de conèixer: cerco algú conegut (preferiblement actors) com a punt de referència comuna amb el lector. Aquesta imatge, paulatinament, va desapareixent a mesura que avança la conversa. Però ara, quan escric això, m'adono d'altres curioses coincidències, que ja anirem destriant.

Som al seu barri i ell s'ofereix, després de les salutacions de rigor, a trobar un bar prou tranquil com per poder gravar la conversa. Els dos que conec (i que ell també) no són massa idonis per aquesta fi (“La Chana” i “Dulce mal trago”, que donen una idea de la bona salut del naming al barri de moda). El Poble Sec, és ben sabut, és terra de músics (Toldrà, Sisa, Serrat, Els Mustang...) ... [+]

Se me van los pies / Jero Rodríguez
Il·lustració de Fatima Rocamadour

Es muy difícil hacer sentado un lista de canciones que lo te piden es subirte encima de la mesa. Éstas son las 30 que han salido tirando de memoria, de playlists previas y de trallazos que se encadenan irremediablemente hacía la pista de baile; básicamente allí donde haya más de metros cuadrados. El orden es de A a Z porque lo importante es el ritmo y no los géneros que seguramente se dan de tortas en la secuenciación final.

Por motivos obvios y tristes, empezamos con el eterno Leonard quien nos invita a bailar hasta el final del amor o… de que nos duelan los pies, según Enrique. Vale, poéticamente no la clava tanto pero es 100% efectiva con música por debajo. A ver si la encuentran.

Dance me to End of Love - LEONARD COHEN

Sunmorenao - ARRELS DE GRÀCIA

Love Shack - B52´s

Dancing with Myself - BILLY IDOL

Toxic - BRITNEY SPEARS...

[+]

Ballar-la! / Cinema
La dansa al cinema no musical / Lucien Verneuil
Il·lustracions d'A.B.Nouri

Si bé és cert que s'han publicat nombrosos i assenyats assajos sobre cinema musical, així com curiosos i sorprenents reculls de pel·lícules o, fins i tot, banals llistats i rànquings per farcir de més buidor Internet, si això és possible, no és menys veritat que no s'ha parlat mai massa del ball (o la dansa) en el cinema no musical. Aquesta partició que es proposa, és prou evident, sembla ben desigual. El nombre de films no musicals és molt més gran que el de l'altra minvada meitat del pastís, però això no suposa cap avantatge, ans al contrari. No ha estat gens freqüent que altres gèneres introdueixin episodis melòdics o coreogràfics en algun moment de la trama. El setè art ja té més d'un segle i les barreges genèriques no ens arriben gairebé fins a la Postmodernitat, és a dir fa més o menys un quart de segle (llarg). Però, a banda d'aquests crossovers (que és l'anglicisme de torn per anomenar precisament això, la barreja o combinació de gèneres... [+]

Ballar-la! / Poesia
Una semana de poesía en La Xina / Antologia realizada por Bruno Montané Krebs
Fotografies de Benxamín Álvarez, Ana María Chagra i Xesco Mercé; I3Lustració d'A.B.Nouri

L'amic i poeta Bruno Montané Krebs va organitzar, coincidint amb el festival barcelona Poesia d'aquest any, una setmana farcida de recitals poètics, a més d'un vermut amb micròfon obert a qualsevol rapsoda o creador que vulgués participar. Sis grans recitals amb les firmes d' Osías Stutman, Orlando Guillén, Edgardo Dobry, Arnau Pons, Anibal Cristobo, Guim Valls, Misael Alerm, Rodolfo Häsler, Jorge Morales, Mario Campaña, Jorge Teiller, Carmen Ollé, Osvaldo Lamborghini, Jorge Pimentel, Tulio Mora, Mario Santiago Papasquiaro, Patricio Alvarado Barrida, Sebastián Gómez Matus i, per suposar, de Bruno Montané. Tot un luxe...[+]
Ballar-la! / Narrativa
Primeros pasos / Tito Inchaurralde
Il·lustració de T.I.

Para un niño de provincias en 1970 la palabra danza significaba fundamentalmente tres cosas. La primera que me viene a la cabeza se refiere a los movimientos convulsos de las etnias de colores, un desparrame abstracto, cuerpos desnudos y sudor, o bien: plumas, abalorios y sudor. El cine proveniente de Hollywood era nuestra fuente más fidedigna, la más esclarecedora de tal apasionada actividad. Seguidamente y perfumada de alcanfor, las visitas con que nos regalaba, en las fiestas patronales, lo más granado del regionalismo patrio que, exceptuando alguna colorista aportación sureña, consistía en un desfile de pololos y toquillas frente a fajas y chalecos, tocados de pies a cabeza. Presentaban variedad de bailes –me referiré a ellos por orden alfabético–: Jota aragonesa, Jota asturiana, Jota castellana, Jota extremeña, Jota gallega, Jota leonesa… por supuesto también la riojana. Su origen lo remontan al antiguo xota proveniente del mozárabe o del valenciano antiguo, pero en ambos casos con el significado de botar o saltar. Y en efecto eso es lo que hacían. Las mujeres de los pololos y los hombres de los chalecos, indistintamente de su procedencia, no paraban de brincar como si estuvieran posesos –como las cabras–. Por último la danza clásica, el colmo del refinamiento virtuoso, el ballet. Como su nombre indica, todo muy francés: cabriolé, échappé, chassé, croixé, entrechat… pirouette y, cómo no, spagat –palabra ésta, curiosamente alemana–. ¡Cómo no recordar el spagat , ese ejercicio gimnástico reservado a las jovencitas y que a los chavales nos producía dolor en las partes su simple observación! El ballet en nuestro imaginario conservaba el estatus aristocrático que lo instauró y conservó hasta aquellos días, nos llegaba escasamente y a través de la televisión; el clásico era siempre extranjero, aún pasarían años para asistir al nacimiento de la compañía nacional. Es comprensible que para el común no gozara de predicamento y que la palabra ballet quedara asociada una forma bastarda de éste, que danzando a ritmo de música pop cambió mayas y tutús por campanas y shorts ... [+]

 

Tres projectes per a tres contes (basats en fets reals, no cal dir-ho) / Xesco Mercé
Il·lustracions d'A.B. Nouri
Diumenge de festa Major a un poble del Pla. Sol de justícia que fa agrair encara més l'ombra dels plataners. Som a la terrassa del bar del poble. Asseguts en una taula cèntrica (per fer-se veure com cal) hi ha una colla de gent, parelles i concos, molt contents de ser allí, com cada any. Tots ja han passat fa estona de la cinquantena i només es tornen a reunir tals dies com avui o a Nadal i Cap d'Any, que fan sempre un sopar. La majoria viuen fora vila. Les bromes familiars i el “revival” van guanyant espai de conversa (cada any una mica més aviat) a les novetats (sempre més trivials). –No te'n pots recordar de cap manera del món!-, diu G, mig aixecant-se de la cadira (a partir del segon vermut ho solen fer sovint una bona part del grup, cada cop que prenen la paraula o el torn de rèplica, com si fossin parlamentaris d'un senat de cinema mut). –Si devies tenir menys de deu anys! Jo sí que me'n recordo bé!-. Com hem dit, hi ha temes que surten cada any, per nou que sigui. De fet, s'espera el seu relat (pel G, pel L o pel X, tots tres experts rapsodes de bar), amb fruïció. Sabria greu que no l'expliquessin, afegint-hi alguna petita variació, una petita mentida pertinent, una actualització, com es diu ara. Sempre per enriquir-la. Si no s'expliquen algunes d'aquestes històries es percep un buit inexplicable, incòmode. Potser se n'hi diu “temps”. El tema d'avui tracta (com sempre), que al poble va ser on es va inventar el “stage diving”... [+]
Ballar-la! / Passatemps
Un problema genèric / Jaime Burton
Il·lustracions J.B.
Ballar-la! / Passos de ball
Passos de ball (amb tots els bolos nacionals i internacionals) / La Xina A.R.T.

Aquesta ha estat també una temporada moguda i fecunda. Vam començar l'any (que és on ens vàrem quedar al darrer número de la revista) amb el projecte col·lectiu "El basar del Xino", que aquest any va celebrar la seva onzena edició. Pel tal fi vam convocar un bon grapat d'amics artistes (Agustín Fructuoso, Anxo Baranga , Diego Tampanelli, Ignasi Rosés, Juan Carlos Lozano, Luís Casad, Nora Ancarola, Oriol Vidal, Ricard Aymar, Ramon Roig -en el seu darrer treball públic-, Tito Inchaurralde, Toni Clos, Yelena Cvejic i Xaro Castillo) a més dels quatre de la casa Benxamín Álvarez, Marc Vilallonga David Tarancón i Xesco Mercé. El projecte va consistir en realitza run gran mural col·lectiu amb carbonet, d'aquí el títol: "...i els reis ens portaran carbó". El resultat va ser molt espectacular i així h va corroborar l'èxit d'assistència de públic en aquest basar, així com en tota la present temporada.

Per la segona exposició vàrem convidar els amics de The grey square (ara La Grey) de Tarragona per presentar quatre propostes individuals que conformaven, al mateix temps, una imatge col·lectiva prou suggerent: Juan Carlos Lozano, Lídia Porcar, Francesc Roig i Antonio Luque van ser els participants en aquesta mostra, que esperem no sigui la darrera col·laboració entre ambdós grups. Pel vernissatge va estar punxant música el DJ Víctor de Miután. La tercera mostra va presentar una proposta a dues mans entre Ulla Blanca Lima i Nora Ancarola (amb la col·laboració de Laia Manonelles)... [+]