drap2
drap3
drap4
drap2
drap2
drap2
parkingimg
Elvis-Travis, vis-a-vis
Entrevista al director Oriol Borrell / Xesco Mercé
Fotografies i videomuntatge de Marc Vilallonga. Fotografies del film cedides pel productor Toni Espinosa.
ccc

A primer cop d’ull, l’escena és una mica estranya. Estem asseguts en unes cadires plegables de plàstic de pretensiós disseny, davant d’una taula també plegable i també de plàstic, que té a sobre una càmera de vídeo enregistrant immutablement un angle mort de la paret i unes ulleres de sol que semblen les dels policies de carretera de les pel·lícules americanes. Jo vaig vestit com el Travis, amb l’equip complet (gorra vermella, vestit negre, corbata ratada, botes de pell de serp i garrafa gairebé buida) i ell porta texans i també camisa blanca d’estiu. Un davant de l’altre, com els protagonistes d’un duel amable, al mig de la galeria que ara sembla tan buida com el carrer principal de Tombstone, Lordsburg o qualsevol altra ciutat de pas (com ho semblaven ser totes) del Far West. A migdia, l’hora dels duels. O a l’hora del vermut, que és l’hora de fer petar una bona xerrada.

- De fet, la intenció primera (o una de les intencions) era fer una mena de remake del film d’Iquino, òbviament amb un altre sentit, amb un altra reflexió, ja que el film “El judas” tenia un caràcter marcadament catòlic, que a mi no m’interessava massa. Però van haver-hi diverses dificultats amb els hereus i la cosa no va tirar endavant per aquell camí, la qual cosa crec que va ser positiva. Perquè, com al llarg de tot el procés de gestació de la pel·lícula, vam haver d’anar canviant (com el propi títol, que havia de ser “El provador de coses”), improvisant i deixant-nos portar pel que anava succeint.

L’Oriol mira fixament al ulls quan et parla. Ja fa estona que anem parlant, de forma tangencial del film, del cinema, de l’art, del barri o del llocs comuns, mentre esperem al Marc, el fotògraf. Ho mira tot amb ulls molt curiosos, com suposo fan els cineastes en general i els artistes en particular. Hem vist tota l’exposició de treballs sobre Pop-Ups del col·lectiu Kanîbal’hopox i ha fet de cadascuna un escrutini minuciós amb ulls d’observador expert alhora que mostrava tendresa i respecte amb ulls d’innocent que sap i agraeix sorprendre’s.

- Durant tot el film hem volgut mantenir una llibertat creativa permanent. Tot i això és evident que mostro molts del meus referents simbòlics. Moltes cites, molts homenatges. Però ho faig a gust. No m’importa gens que sigui així. M’agrada que les imatges que m’han impactat, que m’han fet fruir, que m’han influenciat d’alguna manera, i que me les estimo, encara que filtrades, o fins i tot contaminades, tornin a sortir de mi i viatgin. Aquesta pel·lícula s’ho podia permetre. Era una pel·lícula per deixar-se portar i perquè l’espectador es deixés portar. I el personatge que feia el Blai Llopis era un bon conductor per deixar-se portar.

Del primer que hem parlat, precisament, és del Travis. “Acaba sent un personatge entranyable”, em diu, “Des de quan tu l’utilitzes per a les teves performances?”. Crec que des de 2005, quan el vaig fer sortir al projecte “Aquí varen matar Pasolini”, del que el Marc Villalonga va fer un curtmetratge, i que formava part d’un muntatge anomenat “Les sis millors exposicions de ‘06”. De fet, aquesta exposició era una mena de conjunt de tràilers d’altres exposicions que, per manca de temps, talents o calés, no podria fer l’any següent. La idea de fer un film només de tràilers (que li suggereixo amb generositat maliciosa) li fa enfocar els ulls amb les parpelles i esbossar una mitja rialla.

 
 

- Sempre m’ha interessat tot el treball de Wenders. Però potser el personatge que més m’ha interessat, el personatge icona, és el que fa Harry Dean Stanton a París-Texas. Potser perquè representa el viatge. El viatge cap a l’interior d’un mateix, què és el gran viatge. El meu personatge, l’Aureli, comparteix moltes coses amb ell. L’amnèsia, per exemple. Com ja he dit la pel·lícula va anar evolucionant durant el rodatge, i el fet de que l’Aureli necessitava recordar què va passar la nit que va morir l’Elvis, va anar condicionant el transcurs de la història. L’Aureli fa un viatge al passat a través de l’oblit i alhora fa una reflexió sobre les seves actituds. Cerca una mena de perdó per un pecat ignot i desconegut (el pecat original de la nostra cultura religiosa) i al final, com Travis, acaba reconciliant-se, d’alguna manera, amb sí mateix.

L’Oriol m’ha explicat que, entre les moltes altes coses que és o pretén ser la pel·lícula, també és un homenatge a tota aquella gent molt sensible, diferent. Persones posseïdores d’una hipersensibilitat que els hi dona uns certs poders. De fet, els hi diem estranys (rars), i ningú els hi fa massa cas, però “que també són personetes”. Quan ens estàvem fent fotos a la plaça del davant, com gairebé sempre en les grans fotografies o les grans pel·lícules, els figurants han anat guanyant protagonisme. Som en un barri meravellós per això. L’Oriol m’explica que, fa temps, va fer un rodatge al Xino i buscava extres. Al final va arribar a la conclusió de que aquella gent era massa lliure com per comprometre’s a treballar un dia o un matí sencer. Van acabar pagat un diner concret per cada aparició en pantalla. Al matí hi havia cues, però a mesura que passava el dia, la gent s’anava perdent, seguint les seves dèries, fent els seus bussines. Mentre som a la plaça passen un munt de Travis, amb gorres de beisbol, amb garrafes, grassos, demacrats, exòtics, “cañís”. Com deia el Loquillo, el desert també comença aquí.

- És evident que la pel·lícula té un aire de western. Hi ha homenatges directes i clars. Els carrers són deserts. Intentem durant tota la pel·lícula fer enquadraments exteriors grans, però buits de gent. És una de les apostes estètiques. Volíem ensenyar la soledat. Quan era petit, camí de Lleida, passàvem per Esparreguera. Era un poble de western. Un carrer llarg al mig, ple d’hostals i d’autocars. Molt de l’oeste americà. A “La nit...” hem procurat seguir pautes de western (a més de personatges importants, com el cowboy que fa de Barrabàs). Als carrers no hi ha ningú. I al bars hi ha tots els dolents. I els dolents són molt, molt dolents. Tot passa a dins del bar. I també al teatre.

L’Oriol em diu que el Teatre és una de les altres premisses clares del film. El Teatre com a element simbòlic. Com una porta que condueix a un altre món màgic, a la irrealitat. “Un espectacle et pot transportar” (tal com ho fa una pel·lícula). Per l’Aureli Mercader, aquesta porta és una porta real. Els jocs entre l’interior i l’exterior que es fan a la pel·lícula, i en especial un homenatge explícit a Pasolini, quan l’Aureli confon el personatge de Pilat amb la seva problemàtica sentimental particular, són magnífics. La gossa fosca penjada d’un arbre com Judes, el realisme operístic de l’escena pasoliniana (la realitat és molt més teatral que la vida mateixa), els camp d’oliveres, etc. El fet de treballar també amb els actors amateurs de La Passió i un nucli petit d’actors professionals és una l’altra aposta, com en el film “El Judas” d’Iquino.

- El tema de la passió és un tema magnífic. Engloba tots els ingredients necessaris per fer una bona pel·lícula. Parla de l’amor, de la traïció, de l’homosexualitat, és el gran tema. Tot això s’havia d’encaixar amb les altres propostes i plantejaments de treball. De fet el procés creatiu es perllongà durant el muntatge. Ens vàrem tancar amb l’Oliver en una sala, amb tots els fotogrames a la paret, intentant reconstruir un trencaclosques fantàstic. Va ser una feina molt boja i dura, però molt enriquidora.

Aquesta entrevista també és una mica una deconstrucció. L’Oriol em trucarà l’endemà per deixar-me un missatge a la bústia del mòbil. Em dirà que ens hem deixat un parell de coses al tinter, tot i parlar més d’una horeta. Principalment el món oníric (que crec que ha estat implícit però, en tota la conversa, que ha tingut un aire tan irreal com algunes escenes del film) i l’aparició dels animals. Petits animalons com els cargols, les papallones negres. Em diu que són allà. Que ens observen. Que són també un indissimulat tribut a la filmografia i l’òptica particular del director canadenc Terrence Malic. Molts d’altres van apareixent al llarg de la pel·lícula: Buñuel, la bola de cristall de neu de Welles, un Lynch omnipresent (“Les dones de la meva pel·lícula són molt de Lynch”, tot i que el personatge de la Rosa, quan diu “A vegades també a mi em costa respirar”, em recorda inevitablement a les grans actrius del neorealisme italià), els Coen i el seu particular sentit de l’humor i jo també li apunto el Monty Python, per l’escena de l’Elvis penjat cantant i el món del còmic, concretament “Els cigars del Faraó” del Tintín.

- És evident que hi ha nombroses citacions inconscients. Tantes com de conscients. Jo no havia pensat en cap moment en Tintín, tot i conèixer l’escena. I potser tampoc en els Python. Però, d’alguna manera, els Python hi són al llarg de tot el film. Sobretot a l’escena de la convenció d’encaputxats. Allí vaig forçar tota la part més obertament humorística. La maqueta del Parc temàtic del dolor és una mena de caricatura de la tecnologia. Una mena d’homenatge involuntari al Doctor No de les pel·lícules de James Bond i to el seu kitsch tronat. La pel·lícula en aquell moment estava en un punt molt de seriositat. Però no volia tampoc que derivés cap a l’humor de forma oberta. És un terreny on jo no m’hi hagués trobat del tot agust. No volia que el film se m’escapés capa allà. El que sí que jo volia era que aparegués, sinó no m’hagués sentit del tot satisfet, era l’Elvis. Va ser al meu col·lega l’Oliver (Keidel), que és, a més d’un reconegut guionista a Alemanya, on ha rebut diversos premis (i aquí fa de coguionista amb la seva companya, la colombiana Luz Dary Mina) un punki total i un excel·lent company de viatge, a qui li vaig demanar que cantés ell mateix la cançó “Chocolat”.

Jo li dic que, a l’escena final, em temia (o potser desitjava de forma gamberra, que cantés directament la cançó de La vida de Bryan, la qual cosa hagués reforçat aquesta barreja de simbologies i alhora d’iconoclàsties que és “La nit que va morir l’Elvis”. L’Oriol m’explica que ara han d’anar a Calanda, a una mena de festival mig emergent que dedica el certamen d’enguany a la relació de Crist amb el cinema. El film de l’Elvis és adequadíssim a la proposta. L’homenatge a Buñuel amb els “picaos” no només és un homenatge metalingüístic, sinó que adquireix un altra dimensió més personal. La seva família prové d’un poblet de Terol, prop de Calaceit, Torres del Compte. I és aquí on jo també comprenc perquè m’ha dit abans que el camí cap a Lleida és plenament un territori de western. Jo també soc de les terres de ponent, del Far west català. Tots dos hem voltat pel desert. I tots dos hem estat a l’Hotel America”

-És cert que he fet una mica de trampa. "L’Hotel America" és a Igualada (abans era parada obligada de tots els autocars). Quan estàvem cercant localitzacions per les escenes de l’hospital, jo, que havia arribat una mica més aviat, vaig veure el rètol de neons blancs i vaig quedar com hipnotitzat. Vaig entrar a fer una cervesa i vaig anar preguntant. Al final vaig aconseguir poder pujar a la terrassa i allí vaig visualitzar clarament l’escena de la Meritxell crucificada. Una imatge a mig camí entre Lynch, un artista enorme, i “La passió de China Blue de Ken Russell (jo m’havia confós, i havia entès “Cop en la petita Xina” –amb Kurt Russell-, un títol que hagués estat humorísticament ad hoc). En aquell film hi ha una barreja estranya d’allò sagrat amb l’aparatositat lumínica dels neons. És un film que em va impressionar molt.

El desert és també una territori estrany i ple de ressonàncies religioses. Una mena de Limbe intencionadament accentuat d’aire intemporal amb un riff de guitarra molt proper a l’homenatge a Ry Cooder. Un espai on l’Aureli Mercader fa i finalitza el seu viatge. Al final allí hi troba una mena de perdó o de redempció, per una culpa que per la nostra educació religiosa, en diu l’Oriol, portem al damunt.

- Jo, com molts altres directors i gent que fem cinema de la meva generació hem tingut una molt mala educació. La meva educació l’he anat formant en les sales de cinema. Per això és una formació molt visual. Plena de símbols i imatges. Com tu abans em deies que deia Truffaut, són les imatges les que poden portar implícites, quan les anem combinant i posant una darrera de l’altra, una bona història. Aquesta també era una de les premisses de treball. A mi m’agrada mostrar tota la gent que m’ha fet sentir alguna cosa al cinema, els hi agraeixo així, d’alguna manera, tot el que m’han aportat.

Gairebé quan estem acabant, recorda un homenatge voluntari a “Taxi driver”, quan el psicòpata Pere es talla l’orella (com a l’hort de Getsemaní havia fet Simó-Pere a un soldat romà) abans de suïcidar-se dins d’un gran congelador (que a mi em recorda a “El resplendor”, però ja se sap, quan un film et mostra referents cinèfils, n’acabes trobant d’altres que no són intencionats o fins i tot, no són desitjats). Alguns crítics oficials (jo sempre intento ser molt crític –i autocrític- però mai “oficial”) diuen que hi ha un decalatge entre els mitjans tècnics i les pretensions del film. Altres, menys verinosos, però amb els mateixos aires de superioritat, parlen de “Lynch a Montserrat, una pel·lícula per a col·leccionistes de rareses”.

- Jo volia fer una pel·lícula que remogués una mica l’espectador, però gairebé d’una forma subtil, que el remogués gairebé sense que te’n donessis compte. No vol ser una pel·lícula que aposta clarament per fer reflexions profundes sobre l’església o parlar de temes transcendentals, com el sentit de culpa, o de conjunturals, com l’especulació, el racisme, el fonamentalisme, etc, de forma massa evident. Ho apunta, sí, però vol ser més aviat un viatge que enriqueixi a l’espectador que es deixa portar. Que enriqueixi visualment i que creï alguna pregunta (però no de forma massa exigent).

Jo li dic que tot i aquesta sempre lloable humilitat, “La nit que va morir l’Elvis” apunta maneres de film de culte. Que (tornant al tema principal d’aquest monogràfic de “La Conxinxina”) ha sabut aprofitar la seva particular tradició iconogràfica per crear quelcom absolutament nou. Ben mirat, potser es tracta d’això, a l’hora de crear. De moment després de passar per la secció de Noves Visions del Festival de cinema fantàstic de Sitges, ha guanyat el premi especial del jurat al Festival de Màlaga, que ha distingit la extraordinària labor d’en Blai Llopis amb la Biznaga de plata com a millor actor. L’Oriol diu que mai pensa amb això dels premis (i bé que fa) “però que benvinguts siguin”. No és un film com el que se solen fer ara, fins i tot com es solen fer aquí a Catalunya, on sembla que no pequem igual que a tot arreu, ningú sap el perquè. “Al films d’ara”, em diu l’Oriol, “als quinze minuts ja ho saps tot. L’espectador es deixa portar, però en un viatge molt segur, sense imprevistos”..

A La Xina (i a La Conxinxina) només li podem donar el premi o la maledicció de la nostra admiració pel seu treball i de la nostra amistat que sempre oferim a tothom que passa (qui sap d’on ve i on anirà a parar) per l’Hort de la bomba i ens fa una breu, però sempre intensa, esperem, visita. L’Oriol es posa les ulleres de motorista de Psycho de Hitchcock (a aquí, per cert, ara em ve al cap, fa un antihomenatge, potser inconscient també, quan retrata a l’Aureli tancat a l’Hospital, feliç amb les seves papallones, molt al contrari que el retrat idèntic que fa el mestre anglès del seu personatge Norman Bates) i es perd caminant pel sud del Raval. Un bon limbe per perdre-s’hi. Ja ens anirem veient.