drap2
drap2
drap2
parkingimg
L'ull caníbal / Benxamín Álvarez
Fotografies de Marc Vilallonga i Xesco Mercé
ccc

Sovint, després de llegir un llibre, d’observar un quadre o veure una pel·lícula ens preguntem les raons per les quals ens atrau; si és per allò que ens mostra o pel que oculta, intentem entendre buscant referències, analogies, motius d'inspiració en obres del passat o en experiències. Establim una mirada sobre l'imaginari artístic del passat.

Fa poc, José Luis Alcaine deia que a “Adéu a les armes” de Frank Borzage, havia inspirat la composició del Guernica de Picasso, mentre que tradicionalment es parlava de la influència de "Els afusellaments del 3 de maig" de Goya, "La matança dels Sants Innocents" de Rubens o, fins i tot, del “El cuirassat Potemkin”. La fusteria argumental de la historiografia artística és plena d'aquest tipus d'interpretacions, lògiques unes i potser absurdes altres, però sempre es podran seguir les petjades de la genealogia artística d'una obra o d'un autor.

La cultura té un cert component caníbal ja que, com diu Maupassant, l'artista tendeix a alimentar-se de vides i obres alienes. És a dir, l’artista pren el material, l'adapta, el fa seu i el porta davant de l'espectador. Potser és que l'home, des que ha tingut consciència d’ell mateix i capacitat per expressar-se, ha sentit la necessitat de representar les seves incerteses i les seves pors, de fabular sobre la seva realitat i expressar-la elaborant uns mites que podrien ser una primera manifestació d'art.

Vladimir Nabokov situava a la boca del pastor la primera literatura quan cridava: ¡Que ve el llop, que ve el llop!, i el llop no apareixia. Realitat i fantasia es confonien. La figura del pastor no distingia entre el que és cert i el que és creïble. La seva ficció anticipava la literatura o, almenys, un esbós de la literatura. Tota creació artística es construeix a partir de la realitat, la tradició i el llenguatge. Les relacions que s'estableixen entrellacen literatura, història, art, filosofia, etc... amb experiència. Creem la realitat i la realitat no existeix al marge de nosaltres. Les arts ens ofereixen la metamorfosi d'aquesta realitat, transformant-la en il.lusió estètica, en transgressió, en arquetips perennes que apunten a un temps que coincideix amb el nostre present, però que sobrepassa l'experiència de l’avui. Una obra és gairebé sempre l'expressió d'una mirada, d'un temps i per tant de la vida.

L'artista, en elaborar l'obra, agafa trossets d'aquesta realitat ja sigui vista, viscuda, llegida o explicada; manipula i barreja aquests retalls per fer quelcom que és i no és allò del que neix. Dels seus orígens, l’artista, a més a més de plasmar imatges de la realitat, ha enginyat infinitat de procediments per representar-la. Les formes canvien a la vegada que inhalen l'atmosfera d'un nou temps. Tornem al passat però mai podrem tornar al punt de partida.

Seria infinita la llista d'obres que tenen el seu origen en altres. Fins i tot aquelles que creiem més originals. Aquesta forma de retorn al passat fa que aquest sigui part viva del present. Visitem els clàssics girant al voltant de les seves històries una i altra vegada i temps després d'haver-los vist o llegit, quan ja són imatges borroses caigudes en l'oblit, ens adonem que aquestes obres han deixat en la nostra retina un pòsit al qual acudim. Necessitem pel futur els autors del passat.

Relatava en una ocasió el pintor Antonio Saura la conversa que havia tingut amb Picasso, de la que n’entretreu una frase lapidària: "No et podràs lliurar mai de mi ". Saura assumia la gran influència que Picasso havia exercit sobre la seva pintura i era conscient de l'empremta que havia deixat en la seva obra. Encara que l'artista tingui la voluntat de ser original, molt sovint s'endevinen empremtes d'altres a qui ha admirat o que han estat els seus mestres malgrat haver transcendit les seves influències . En això, Picasso era un paradigma de creador, que per construir la seva obra, disseccionava amb esperit de carnisser la tradició i l'actualitat.

Precisament el Museu Picasso de Barcelona acaba de finalitzar l'exposició "Devorar Paris: Picasso 1900-1907" on es posa de manifest el xoc brutal que va suposar per a Picasso l'estímul visual de la vida i l'art del Paris de principis del segle XX, que modifica radicalment la seva trajectòria artística. Aquesta trobada, que va ser una revelació per al pintor, es va reflectir tant en el descobriment de noves tècniques pictòriques, com en l'adopció d'una nova temàtica que va difuminar les tradicionals diferències entre imitació i realitat.  El seu bagatge, les influències barcelonines (Ramon Casas, Hugué, Nonell, Sunyer, Casagemas ...) es recomponen radicalment amb el contacte directe amb els artistes que en aquell moment lideraven l'escena artística parisenca (Cézanne, Gauguin, Daumier, Van Gogh,Toulouse- Lautrec, Bonnard, Rodin o Puvis de Chavannes ...). Picasso absorbeix el màxim de tot el que va trobar a París i això posa la base del que serà l'art de les avantguardes del segle XX. Per exemple el collage, un invent cubista de Picasso i Braque, que ha influït decisivament en l'art modern sobretot pel camí obert en el camp de la hibridació i l’ensemblatge perquè sense el collage difícilment podria haver tingut lloc el ready made i/o altres elements de les avantguardes artístiques.